PLEBISCITO.EU | PNV. Press News Veneto

E L  T Ì L I O  (àl Tèj / Tajèr)

Lé pòch da dìr, el Tìlio al è ‘l àlbero de-a vita. Fin da sènpre ‘sto àlbero lé stât cegnèst in gràn considerathiòn da-a nòstra tradithiòn piavesàna-montegàna. Na òlta no se podèa gnànca pensàr a’n paesèt, pàr cuànt pìzhôl kèl fùsse sènzha àn bèl tìlio / tèj te-a piàzha. Sôt la sò onbrìa fèa bànca el sìnico co-i sò consilièr. D’istà pò, jèra lògo ànca pàr àltre reuniòn: òmi a fàr afàri, zhènt a fàr fìla, pàr-fìn a tajàr-se i cavèi. Là se magnèa e se balèa co tànt de sonadòri. Sôt el tìlio/tèj se fèa sàgra tèi dì de fèsta, e l’é ànca cuà che i dhòveni ‘ inparéa a deventàr gràndi: àn çentro sozhiâl, se pôl dìr. Praticamèntre al tèj/tìlio al jèra n cuèrt pàr la bòna zhènt: ùn àrbol cò-i sò ràn co fà la còca cò-i sò pitusét sôt. I dìs che ànca la Madòna côl sò fantolìn/putìn la polséa sôt la so onbrìa cò la ‘ndèa in transfèrta, o la ‘ndèa a catàr sò màre Sànta Ána (Nèta), o la màre de sò dhermàn: el Sànt Huàne.
‘Sto benèdeto tìlio al ne fà vègner in a mènte el Rè Matiàzh, ch’el vèa vù coràjo de conportàr-se maâl pàr- fìn coôl Signòr pàr vìa de-a sò insolènzha. Cussìta ghe a tocà pèrder ‘na batàlia pròpio vezhìn àn tìlio cressèst in mèdho i prà. I cònta pò ànca che ‘sto Rè “slovèneto” Matiàzh al jèra restà serà èntro in-te na cavèrna còi sò ùltimi soldà. Dùti lòri i se vèa indormenzhà e i se saràe svejàdi da nòvo nòme che inte-a nôt de Nadàl, cuànde che an tìlio al saràe vegnèst-sù pròpio vezhìn la gròta ònde ke lòri i jèra seràdi èntro. Pìn vànti côl tènp el tìlio/tèj àl saràe cressèst, àl varàe fiorì e pàr ùltimo al se saràe secà, mòrt. Ál Rè Matiàzh alòra àl se varàe svejà, e ciamàdi dùti i sò òmeni, al varàe vinzhèst la guèra pàr che cuèi ch’el vèa incontrà i saràe dùti scanpàdi. E tànta zhènt la é ndàda drìo-ghe pàr vìa che dùti, dhòven e vècj, i ghe cegnèa a fàr cuèl che lù l ghe diséa, drìo-ghe a le sò instruthiòn. Ál bòn udòr dei fiòr de ‘sto tìlio/tèj àl ghe varàe dât morbìn e fât deventàr sprìnghi tùti, e chi che stèa mâl, i saràe stàdi mèjo sùhito. Lé pàr cuèsto ch’el tìlio/tèj i dis che l’é l’ “àlbro de-a vita”. ‘Sto tèj/tìlio al à n gràn spàzhio in dùte le stòrie de la Uròpa çentrâl, un fià da pàr tùt. I é lòghi che i à vìst stanzhiàdi i Vèneti de ‘na vòlta. Vèneti che i é restàdi semenàdi pa stràda ìnte a migrathiòn e che magàri incò i pàrla “cirillico-illirico” drìo la Câl Ongarèsca/Sciahonèsca, che la và a Nassént, o la Stràda boreàna del Ánbra che la rimònta in tramontàna fìn tèl màr Bàltego. Sènpre pàr cuistiòn de espressiòn: ghe n’è ìnte la Venèthia dei nòstri che i pàrla nostràn, àltri sòte sfòrzh pa inparàr el fiorentìn/tiberìn, ma i farà pòca stràda, pàr che i và fòra ràzha. Ghe n’è pò cuèi de tràns-àcua/tràns-oçeànich che i pàrla nostràn-indiàn (tupì/huaranì)-braziliàn; àltri tèl mòndo nòvo-castiliàn de-a Mèrica Latìna, o ànglo-mericàn, o bèn australiàn, sôt le stèle bèle de la romàntica constelathiòn de la Crôs Austrâl/Cruzèiro do Sùl. El gràn scritòr e poèta Walther von der Vogelweide (1169-1228) al à scrivèst la bèla canzhòn, scuasi un madrigàl: ”Sôt el Tìlio” voltàda dal todèsch mediàn ìnte n vèneto patòch e rùstego de-a Zhànca Piàve (Zhèneda co Ùdèrzh, …co Montegàn e Ongarèsca pa stravès):

1) Nota zlenguìstega: vardé che pàr: tèj/tìlio/tajèr se podaràe ànca fàr ùso de: “tìlia”, pàr vìa che ànca el salézh al à la sò dithiòn fémena: “salghèra”, o bèn: cuchèr=cuchèra, noghèra, arnèr=arnèra, ulivèr=ulivèra, noselèr=noselèra, sarezèr=sarezèra. – Dapo: el tèj, pàr de pì de èsser sède del consìlio cumunâl de Zhèneda (“sub tilia Coenitae”) al varàe ànca dèi concorènti, tìpo: noghère e morèr tèi cortìvi dè-e càse colòneghe. Me sovién la famòsa Pisolèra de Vilòrba, el Crucugnèr dè-a cortina de Vigonòvo/Vinouf de Fontanafrèda de Pordenòn, Sànta Marìa del Ròver, vànti de rivàr a Tarvìs=Trevìso, e tànti àltri càsi, vezhìni e slontàni: Morùz, tèl Furlàn, pò da novo: Lipiza te-a Zlovénia, o Lìpsia/Leipzig in Sassònia, o Lindau sùl làgo de Costànzha, pa no parlàr del stradòn “Unter den Linden” de Berlìn. Pa finìr-la: ‘sto Tìlio l’é bèn presènte te-a topo-nomàstega (nòmi de lòghi) e ìnte la aràldica del Zhèntro/Mittel-Europa. Magnìfico pâl so portamènto, la sò onbrìa e l parfùn de-i sò fiòr, ‘sto tìlio i te-o dìs: Lipa par slàvo e Lìnde pàr todèsch. “E più non dimandare, Contenté-ve pàr incò, càri da Dìo!”

Nerio de Carlo

S Ò T  E L    T Ì L I O

Sòt el Tìlio ìnte l boschèt
Ònde che noàntri dò se sè catéa,
podé trovàr garòfoi e fòje de morèr,
intorcolàdi co tànta vòja e passiòn.
Se sènt ànca n rossignòl cantàr bèl.

Mì sòn rivàda ìnte l boschèt,
indòve ch’el me moròs
al jèra-drìo spetàr-me.
Propio là al me vèa ciamà:
“Madòna Sànta!”
pàr-chè mì podèsse pàr sènpre ricordàr.
Se lù al me à basà? An grùn de bàsi!
Vardé, mò, el colòr dei me làvri!

Lù al vèa parecià pàr mì
an bèl lèt co fiòr de strafòi.
Se cualkidùn al fùsse passà da cuée bànde,
al se varàe fât maravéja grànda
pàr vìa de-e rosète pestàde e fiàpe,
pò: se podèa incòra véder bèn
indòve che mì me jère destirà.

(Walther von der Vogelweide)

2) Comènto: cuà ghe n’è sentòr e parfùn da Cantàr de-i Cantàr de-i Lìbri Sànti, o bèn de Jùlia e Romìo de-a Màrca de Veròna. ‘Sto Vogelweide al à da èsser stât an Tiròl, còa prìma capitàl in Sabiòna, sòra Klausen/Chiusa, ìnte a stràda del Brèner, che noàntri cognossén bèn, che òn fât la naja alpìna te-a Tridentìna. Da ricordàr ànca che cuèle Álpi dei cantòn ladìn (Álpi Vènete) no le jèra ncòra stàe batidhàde bastardamèntre, esoticamèntre e napoleonicamèntre pàr: Dolomiti. “Unicuique suum!”).