PLEBISCITO.EU | PNV. Press News Veneto

A gheva un fià pì de vinti àni cuando ke gheva vésto modo de vedare el laoro teatrale Raconto de ‘l Vajont, de Marco Paolini.

No intendo la versiòn ke i ga mostrà a la télévixiòn inte ‘l 1997, ma una de le prime rapréxéntasiòn a ‘l publico, forse la jèra la prima asoluta.

A jèrimo inte ‘l jardin de ‘na vila a Mira, drio el Navilio de la Brenta. Me pàre ke ‘l fuse el 1993, fine Setenbre o inisio de Otobre. A se podeva stare oncora fóra, ma scumisieva far fresco.

Mi me xé senpre piaxésto el teatro, ma in cuea istà là, grasie a l’ amiga ke mi gheva a ‘l tenpo (no la voleva ke la ciàmase moroxa e cusì la xé senpre stà la me amiga) a go podésto darghe n’ acelerasiòn a ‘l me avisinamento a ‘l mondo de ‘l teatro.

Dàto ke anca a ela a ghe piaxeva el teatro, durante l’ istà la gheva vésto la bona idea de proporme de ‘ndare racuante volte a vedare rapréxéntasiòn ke me récordo oncora déso cofà veramente notevoli, ma cuea ke me gavarîa asà un senho la jèra l’ ultima de la stajòn istiva, el Raconto de ‘l Vajont de Marco Paolini.

A me récordo ke par el fresco ke ghe jèra a se jèrimo comodà co i majoni e le jake in dòso.  A farla granda, a no jèrimo pì de ‘na ventina de persone, tùte sentà inte le sedie da jardin in plastega. El palco no ‘l ghe jèra e i soli ojèti teatrali ke se vedeva i jèra ‘na lavanha in ardexia de cuele indove ke se scrive doparando i jéseti e na tola co sôra racuanti foî.

Paolini, prima oncora de scumisiare la só rapréxéntasiòn el gheva dito : “cuesta la xé ‘na prova e voaltri sì de i spetatori de test. Tenheve pronti, parké a ghe ne gavaremo par cuatro òrete, a ghe sarà na sola pauxa e se ghavì da ‘ndare a fare le vostre robe, ‘ndeghe suito. Se voli conprarve calcòsa da manhare, là  in fondo a ghe xé el barakin, ma cuando smumisiarò el sererà”.

Efetivamente, la rapréxéntasiòn la xé ‘ndà vanti cuatro òre gaiarde e scumisiando a le nòve e mexa de la sera, a xé imajnabile ke òra ke jèra a la fine. A me récordo ke òra de ‘ndare caxa a feva veramente fredo e scumisieva venher xo anca el caigo.

Bon, a vinti àni o un fià de pì, la rapréxéntasiòn ke conteva còsa ke jèra capità inte la vàle de ‘l Vajont no la podeva ke sbatociarme forte, tanto ke la récordo cìaramente oncora dèso.

Cuando racuanti àni dopo, inte ‘l 1997, i ga rapréxéntà el Raconto de ‘l Vajont a la télévixiòn, mi me récordo ke jèro là a vardarlo, ma co la testa a jèro tornà indrio co ‘l tenpo, a cuela sera pasà a ciaparme l’ umidità int’ un jardin de na vila a Mira. Ma de sécuro esare stà là in cuel momento, cofà spetatore de test, forse me ga asà un senho pì profondo ke gaverla vardà a la télévixiòn.

D’ onhi modo, a penso ke ‘l laoro teatrale Raconto de ‘l Vajont de Marco Paolini lo conosa tùti cuei ke i xé drio lèxarme in ‘sto mometo, in fin de i conti la xé stà na rapréxéntasiòn fàta in bona parte in Léngoa vèneta, ke la ga vésto vixibilità in tùto el stival italico e anca fóra e sòra de tùto ke la conteva na trajedia tùta vèneta.

Mi vorîa consentrarme su ‘l fàto ke ‘l autor el ga doparà la Léngoa vèneta.

A xé cìaro ke uno cofà Marco Paolini, ke ‘l gheva fàto de la Léngoa vèneta un vèro strumento de laoro, no ‘l podeva ke darghe carica emotiva a i personaji ke ‘l ga contà faxeondoli parlare la só vèra Léngoa.

Me réxulta ke oncora dèso Paolini el sipia in grado de farlo, basta scoltar parlare i personaji de ‘l Serjente su la neve (ke go vésto el piasere de vedare racuanti àni pasà a ‘l Teatro Goldoni de Venèsia), tùti contà da na medexema persona, Paolini, ma oniun co la só propia storia e vita, gràsie a la bravura de l’artista e a la caraterixasiòn de i personaji ke la tróva el só nucleo fondamentale inte l’ utilixasiòn de la Léngoa vèneta.

In ‘sto modo, el Raconto de ‘l Vajont el se gà caricà de pexo emosionale, ma anca de vèrità.  La rapréxéntasiòn teatrale, ke tanti i considera el inisio de ‘l teatro politico de i àni ’90 de ‘l secolo pasà, par mi la xé devenhésta pì vèra e reale anca parké Paolini  el ga fàto parlare inte la propia Léngoa màre le persone morte in cuela trajedia.

E mi cuela trajedia la go fàta mia, sentendola profondamente, propio parké no la go sentésta lontana, la go podésta sentire inte ‘l intimo. El Raconto de ‘l Vajont el me ga tocà le raixe.

Dèso cualcuno el me dirà ke se no ghe fuse stà la bravura de ‘l atore, anca se la storia la fuse stà contà conpletamente in Léngoa vèneta no la gavarîa vésto el medexemo mordente. Su cuesto a so conpletamente concorde, ma inte ‘l raconto de Paolini i personaji ke me paseva davanti a i òci scoltando el atore ke ‘l conteva la storia, e ke lu conteva con gran maestrîa, i jèra vivi parké i riveva a spunciarme le raixe e i riveva fin là parké i jèra mi / noaltri medexemi un fià de àni prima ke venhesimo a ‘l mondo.

Vojo dire, anca cuando ghe so stà drio a la dirèta un secondo dopo ke altro de cuel ke jèra capità el 11 Setenbre 2001 a New York no me ga tocà cusì intimamente cofà la storia de ‘l Vajont contà da Paolini (o cofà la storia de ‘l serjente su la neve).

Inte ‘l Raconto de ‘l Vajont, Paolini el dopareva la Léngoa Italiana par la parte narativa e el dopareva la Léngoa vèneta par darghe la vita a le persone ke viveva inte i paexi snetà via da ‘l enorme muro de acua.  La sielta la me pàre justa, a xé un fià cuel ke capita cuando ke se va vedare un film indove ke i personaji i parla Léngoe difarenti e alora a se ne dopara una cofà Léngoa veicolare e ke altre Lèngoe le vien sototitolà. Par de pì a no me vedo propio un abitante de la vàle de ‘l Vajont parlare in Toscan!

E rivemo a ‘l punto.

Pensè forse ke Paolini el se renda conto de la fòrsa emosionale ke ‘l rièse a tirar fóra da i só laori cuando el fa parlare i so personaji in Léngoa vèneta?

Mi no lo sò, no lo conoso e no go mai vésto modo de farghe la dimanda.

Cuindi, par un momento par ipotexi suponemo ke ‘l sipia uno de cuei ke i dixe ke no, la Lèngoa vèneta no la xé na Léngoa, ma un dialeto de ‘l Italian, ke no serve insenharla a scola, ke la jèra parlà da i nostri nòni e ke se noaltri no la parlemo alora la merita de morire.

Ripeto, a so solo drio fare na supoxisiòn, parké no conoso la persona.

Bon, se cusì fuse, gavarisimo un bon exenpio de cuele tante persone ke le xé inbevéste de raixe vènete fn sôra i caveî, ma ke le preferise amalgamarse a la realtà ofisiale e cuindi negare fin a l’ evidensa pì evidente.

Ma còsa dixito Andrea!  Uno cofà Paolini o cofà Dario Fò i xé superiori i sa contare cuel ke noaltri no semo boni de contare !!!

E no !!! A xé cuà ke casca el axeno.

Cuelo ke sà sonare un strumento a no xé par nhente dìto ke ‘l sapia costruire o justare el tal strumento (pensè a i pianisti ke ghe serve gavere el artixan ke costruise pianoforti ke ‘l vaga a intonarghe el strumento prima de i conserti).

E la medexema roba vale par ki ke sa doparare cusì bèn na Léngoa tanto ke metendoghela inte la boca de personaji teatrali i rièse a farli rivivare e a tocare el anemo pì profondo de i spetatori.

Exatamente la medexema roba, de ‘l pianista e de ‘l só acordator.

‘Sti atori, cofà Paolini, i sa fare a pièn e bèn el só laoro, ma no i xé lénguisti e no i xé persone ke le gabia fondamenti e baxi par parlare de Léngoa e Lèngoe. E tanto manco no i xé ne sociologhi ne socioléngotisti.

Cusì, se a volte par radio, télévixiòn, da ‘l vivo a sentì parlare artisti, politici, notabili, e vanti cusì, de argomenti ke no i xé pretamente cueli ligà a la só arte…. beh! Cìapèli co le tenaie… E récordève ke in cuel momento, anca se i se trovase su un palco, i gavarà la vostra medexema preparasiòn su ‘l argomento Lèngoa vèneta… spècie se anca voaltri la doparè tùti i dì.

Par el resto…  Nisun xé Dio in tèra.

Par cuel ke revarda Marco Paolini, mi dixeva ke no lo conoso, e defàti la xé cusì, ma me auguro e spèro ke su la Lèngoa vèneta la pensa cofà de mi 🙂

Andrea

VS – Lusènburgo